És el dia. Tenim
actuació. Amb un cert nerviosisme et dirigeixes a la teva habitació. Agafes els
pantalons blancs i els situes amb més o menys precaució a la bossa. Tot seguit
agafes les faixes amb els seus corresponents mocadors que trobes ven situats al
seu lloc. Tot plegat també ho col·loques dins la bossa. Tot seguit vas per
obrir l’armari, abans però, mires el pòster de la paret. Hi veus l’actuació de
la diada d’hivern de l’any passat i, de cop, se t’escapa un somriure i una
petita veu que et diu: “ avui més”. Llavors continues amb la teva missió de
preparar les coses per aquest gran dia. Obres l’armari. Apartes diferents peces
de roba, i la veus allà, més radiant que mai, desprenent il·lusió i amb ganes
de què la llueixis amb orgull. Ella t’ha vist plorà i riure per un castell,
ella t’ha vist emocionar-te fent el que t’agrada, ella t’ha vist cridar
d’alegria i de dolor, ella t’ha vist patir com ningú, ella t’ha vist com
formaves part d’una gran família, t’ha animat a no rendir-te i t’ha ajudat a
superar-te dia rere dia amb aquells que també la llueixen. Ella t’ha regalat un
somriure rere altre envoltat d’aquells que t’importen, t’ha ensenyat que no
existeix la derrota, t’ha demostrat que tots tenim una resistència
inimaginable, t’ha alleugerit el pes dels castells, t’ha dit com tocar el cel,
i després de dir-t’ho te l’ha fet tocar tot fent canviar el color d’aquest, el
cel, per un blau elèctric, t’ha fet cantar cançons de les quals et sents
orgullós, t’ha fet escoltar el toc dels castells fent que t’agradés més que mai,
t’ha fet ser tu mateix, gaudint del que fas, com ho fas i amb qui ho fas, i
t’ha ensenyat que per més que vulguis explicar certs sentiments amb
paraules, no pots, és la força d’un
sentiment, d’uns colors, d’un escut. Ella és la camisa d’un sentiment, un
sentiment Xoriguer.
Barraques Girona - 31.10.11
Properament més, tot i
que no ser si serà millor.
