Foto dels marrecs de Salt - 31.10.10 - Jordi Cazorla
Començo amb una foto dels Marrecs de Salt que crec que il•lustra molt bé tot el món dels castellers en el qual m’he endinsat.
Actualment estic a la colla dels Xoriguers de la udg i la veritat, són molt grans. En futures ocasions comentaré altres dies dels quals no oblidaré, com el primer assaig, el primer sopar, la primera actuació, les barraques, la primera diada, etc. Però avui hem vull centrar en les sensació viscudes en el darrer assaig.
Érem dimarts 23/11/2010, tal com he dit, dia d’assaig. Dia entre diades, concretament entre la de Pataquers i Ganàpies. Faltava una setmana i dos dies per la diada de casa i alguna sensació diferents es podia palpar en l’ambient.
La cap de colla, el president i la seva gent, fa dies que comenten que aquest any pot ser molt important. De fet, llavors, encara no n’era massa conscient malgrat la bona actuació feta el dijous anterior a la primera diada. L’assaig continuava i s’anava acostant el final. Va ser llavors quan vaig sentir de fons: “quatre de sis net”.
A partir d’aquelles paraules hi hauria un abans i un després, o això crec. L’estructura es començava a muntar. Un servidor, ja fos perquè sóc novell o per ser alt, sempre està a un dit del castell. Segons i tercers estaven treballant de valent, se’ls veia a la cara. De cop una veu recordava que restéssim atents. Era llavors quan un veia la cara de concentració de tots i cadascun dels xoriguers presents.
Castell carregat. Vaig notar un sospir rere el clatell, volia mirar però no podia, el castell em reclamava els cinc sentits. Força i més treball de tots els pisos. L’anxaneta va arribar a baix i és llavors quan un es dona compte que l’estàvem fent grossa per la simple alegria que transmetia la mateix enxaneta a la cap de colla amb una efusiva i alhora tendra abraçada. Els pisos s’anaven descarregant i tots anaven transmetent la seva alegria amb qui tenia més confiança o simplement amb qui tenia més a prop perquè, a la fi i al cap, tots som Xoriguers. Faltaven els segons i aquests estaven saltant sobre els baixos. L’alegria es va desfermar. Tots ens vam posar aplaudir, cridar i traspassar totes les sensacions que estàvem vivint al grup. Increïble.
Sóc novell i molts només em veuran com això però, jo em vaig emocionar, tenia la pell de gallina, els ulls humits, en veure el que s’acabava de fer, i només per aquesta sensació em sento molt orgullós d’haver entrat en aquesta colla, de què m’hagin obert les portes, de sentir-me casteller i, sobretot, de ser Xoriguer.
I és aquí quan un veu clar que una d’aquelles frases tòpiques que es diuen pren tot el sentit del món: “no es pot explicar, s’ha de viure”.
Salut Xoriguers.
