Fins a on hem arribat

Molts sabreu que no sóc un amant del fotoshop (o com es digui), no el ser fer anar gaire bé per no dir gens, és més, els que hem coneixeu sabeu que totes les meves fotos no estan retocades, com a molt hi aplico el blanc i negre, però per la resta les deixo intactes. 

I menciono aquest programa informàtic perquè un diari esportiu que no crec que cal que anomeni va esborrar en una de les seves imatges, un jugador d’un equip contrari per tal de què així es veiés més clarament un fora de joc. Fins a on hem arribat? La veritat és que no em serveix que demanin disculpes associant-ho a un error d’infografia quan aquestes coses no passen soles. Indiferentment dels colors que tinguis, de les interpretacions que es puguin arribar a fer sobre el reglament, de les jugades dubtoses i de les que no ho són tant, independentment de la teva ideologia hi ha coses que sobrepassen certs límits.

No negaré que potser no sigui la primera vegada que passi però avui em ve bé fer-me’n ressò.

Properament més, tot i que no ser si serà millor.

25 hores

Ja ser que físicament és impossible, però psicològicament sí, per tant, a partir d’ara els meus dies tindran una durada de 25 hores.

Alguns de vosaltres pensareu que és una xorrada molt grossa i que no té cap ni peus, però degut a la meva agenda crec que és el millor que puc fer ja que així tindré una hora més per poder llegir, per poder relaxar-me, per poder gaudir de les meves gotes melòdiques, dels meus estimats castells, de l’esport que tant m’agrada, d’un bon cafè, d’una gran companyia, dels meus amics, de dormir (m’encanta), de navegar per internet, de passejar per la platja i caminar per la muntanya, de tirar totes aquelles fotos que tinc pendent, i així continuaria la meva llista fins arribar-vos a cansar.

I es que amb una hora més podria gaudir de tot allò que no tinc temps a fer.

Properament més, tot i que no ser si serà millor.

Donant una mica de felicitat

Alguns en diran felicitat, altres en diran esperança, altres en diran vida, i d’altres et donaran les gràcies. I es que no hi ha res més gratificant que donar sang. Es pot fer entre tres i quatre cops l’any i la satisfacció que comporta a un mateix no es pot explicar en paraules. És una sensació comparable a poques coses i és que, amb un petit acte estàs ajudant a molta gent, més de la que ens pensem, tot podent aconseguir un somriure a més d’un i, hi estem disposats a renunciar? Per part meva, no.

Gotes melòdiques

Tens el petit poder. És la teva estona diària i a la qual, a vegades, és millor no renunciar. Són aquells minuts que podrien ser hores si no fos pels símptomes evidents a la pell. Sents cada gota que llisca pel teu cos, totes i cada una d’elles a la seva temperatura ideal tot creant una sensació de relax perfecte. És llavors que sorgeix a la teva ment una melodia. La comences a entonar nota rere nota, amb un ordre que a vegades no està gaire definit. A més, al cap de poc hi afegeixes lletra,  una lletra amb molt poc de sentit o tot el contrari, depenent del teu estat d’ànim i de l’ocasió. Et deixes portar i gaudeixes dels teus minuts. I és que si, jo també he cantat a la dutxa.