Hi ha cops que un necessita escriure de seguida allò que li passa, allò que veu, per tal de no oblidar-ho. D’altres, ho escriu en el moment perquè creu que és prou important per comunicar-ho a algú, en canvi hi ha cops que, un escriu unes línies simplement perquè li ve de gust. I d’altres cops, es pot esperar dies, setmanes, mesos o anys perquè sap que el seu record perdurarà per sempre i només ho escriurà un cop hagi assimilat tota la informació rebuda. De fet, és per això que crec que és ara el moment de recordar un dia històric. No ser si ho tinc tot prou assimilat però alguna cosa em diu que és el moment d’expressar-ho.
Foto del quatre de set Xoriguer - 02.12.10
Dos de desembre de 2010. És aquest el dia, el dia que tots els
Xoriguers presents a la nostra diada no oblidarem mai. Sabíem que podíem fer història, estava a la nostra mà, i després d’haver fet el
quatre de sis net, tots ho teníem un xic més clar.
El dia ho tenia tot. Feia un sol considerable, una mica de fred però en conjunt era un dia agradable. La plaça es va anar emplenant de gent, l’ambient començava a créixer. La veritat, estava dins d’un núvol del qual no em volia baixar. No hi estic acostumat i, si us sóc sincer, m’agrada, i molt.
Tot seguit ens vam agrupar, amb la cap de colla i el presi essent les veus cantants, i tot que no recordo exactament l’ordre, van anunciar l’actuació que ens proposàvem dur a terme i es van posar a repartir les camises a tots aquells que se la mereixien. No negaré que me’n moria de ganes de ser un dels nous afortunats que llueixen els colors de la nostra camisa però sabia que no era el dia, lo bo es fa esperar.
De fet, el resum complet de la diada, no ser si el faré un altre dia o no, tot i que avui no m’hi vull centrar en el que va ser en conjunt.
Era el nostre torn, el primer castell ens va donar molta confiança, l’havíem treballat bé i ja el teníem al sarró. Tocava fer el que tots estàvem esperant, el quatre de set. El cap de pinyes comença a cantar la pinya. A mi m’havien canviat de lloc, poder per això estava més concentrat que mai i és que, tant bon punt em van dir, vaig deixar els nervis ven lluny i em vaig situar al lloc. Vaig començar a donar la mà a totes i cadascuna de les persones que tenia al voltant. Les mirades ho deien tot, em treballat per arribar fins aquí, ara és el moment.
Segons es comencen a col•locar, per un moment vaig tancar els ulls, vaig visualitzar tots i cadascun dels assajos que havíem fet, especialment el ja comentat
quatre de sis net. Llavors, els vaig tornar a obrir, vaig estirar els braços tot seguint les instruccions del meu segon. De fet, va ser en aquell moment quan vaig veure que qui hi havia de lateral dret era el nostre presi. No us puc negar que, tot i haver-li donat la mà anteriorment, no havia reaccionat de la importància per la colla de qui era el que estava en aquella posició.
Les gralles van canviar el to, tots sabíem que estava al nostra abast, faltava poc, molt poc. Ja el tenim, castell carregat. L’historia estava a la nostra mà, ara només faltava acabar la feina ben feta. Tot i que aquesta frase va agafar un segon pla en veure de nou qui tenia al costat/davant. No sabria dir si va passar una fracció de segon, un segon, un minut, unes hores, o la quantitat de temps més llarga que us podem imaginar, però vaig compartir una mirada amb el president que guardaré per sempre dins la meva memòria. Aquells ulls més humits de l’habitual refermaven el que estàvem fent, reafirmaven la magnitud del que teníem entre mans. Llavors em va regalar un somriure, un somriure de pura felicitat, un somriure que només es poden veure en els moments especials, un somriure que tots i cadascun dels Xoriguers compartim i que jo vaig tenir la possibilitat de compartir-lo amb ell en el moment indicat. I no dubto en cap moment que en aquell instant, tots hi cadascun dels presents que es van creuar les seves mirades, van compartir un munt de sensacions que, per molt que un servidor intenta explicar, segur que es queda curt amb el sentiment que tots plegats guardem d’aquell precís moment.
De cop el castell va recordar que no ens havíem d’oblidar d’ell. Així ho vam fer, tot i això, el cap de poc se’ns va escapar de les mans.
Els moments posteriors recordo moure’m en mig de tots preguntant si tothom estava bé, de fet, la pregunta feia referència a l’estat físic ja que, per molt que estiguéssim contents per haver-lo carregat, el regust sentimental de tots, començant per mi i acabant per els espectadors improvisats de la facultat adjacent, era un xic agre, un gust que no havia testat mai i que espero que, a partir d’ara, no l’hagi de tornar a provar.
I, ja per acabar, només recordar aquella mirada, aquell instant, que no oblidaré. Que gran que és ser casteller, que gran que és ser
Xoriguer. I tots sabem que no som perfectes, que tenim els nostres punts febles, però una cosa sabem del cert i és que aprenem dels errors, encara que considero que allò no va ser un error, va ser un pas més per arribar a la nostra pròpia perfecció.
