dijous, 29 de desembre del 2011

Brindis 11

Ara que estem a finals d’any, aquí teniu la meva última entrada al blog d’aquest any 2011 que en breu s’acaba.

De fet, fa un any vaig fer una entrada molt similar dedicant un brindis. Avui no serà diferent i brindaré per tot allò que ara mateix em ve el cap sabent del cert, que em deixaré alguna cosa i algú per comentar.

Brindo: pels qui vaig brindar l’any passat i aquest any continuen aguantant-me, pels que m’aguanten dia a dia, pels companys de la universitat, pels que hem acabat la carrera aquest any, pels que ens hem endinsat en la superior, pels Xoriguers, per la web de Xoriguers, pel primer quatre de set descarregat de la història de Xoriguers, per la camisa, per la millor actuació de la història, per les festes i els seus sopars, pels marrecs de Salt, per haver sentit lo inimaginable dalt d’un folre, per haver entrat a la tècnica, pel guardià de la nit, per la festa, per la festa amb els meus, pels sopars, per les sortides per Barcelona, per la tirada de gorra d’un bon amic, per la graduació d’una gran amiga, pels àpats familiar, per la felicitat, per tota la feina feta, per les hores sense dormir, pels dies que no he dormit a casa, per les “borratxeres”, pels que m’han donat confiança, pels que m’han donat lliçons, pels que no tenen por, pels que ho donen tot, pels gossos que va tenir la meva gossa, pel bàsquet, pel meu últim partit de bàsquet, pels partits de tennis, pels pilars fets a altes hores de la nit, per les pinyes fetes, per les converses, pels que m’aguanten quan tinc xarrera degut a la borratxera, per les festes majors, per barraques, per la calçotada, pel viatge a Menorca (que gran), pel meu primer castell a plaça, pels que estem dedicant cinc minuts a llegir aquestes línies, pels que m’heu fet riure, pels que m’heu fet plorar, pels que m’heu regalat un somriure, pels que feu que tot plegat sigui diferent, pels “carajillos”, pel pilar de la catedral, pels cafès i les birres, per la meva família, pels meus amics, i per tots nosaltres.

Salut i bona entrada d’any.
Properament més, tot i que no ser si serà millor.

dimarts, 15 de novembre del 2011

Ella


És el dia. Tenim actuació. Amb un cert nerviosisme et dirigeixes a la teva habitació. Agafes els pantalons blancs i els situes amb més o menys precaució a la bossa. Tot seguit agafes les faixes amb els seus corresponents mocadors que trobes ven situats al seu lloc. Tot plegat també ho col·loques dins la bossa. Tot seguit vas per obrir l’armari, abans però, mires el pòster de la paret. Hi veus l’actuació de la diada d’hivern de l’any passat i, de cop, se t’escapa un somriure i una petita veu que et diu: “ avui més”. Llavors continues amb la teva missió de preparar les coses per aquest gran dia. Obres l’armari. Apartes diferents peces de roba, i la veus allà, més radiant que mai, desprenent il·lusió i amb ganes de què la llueixis amb orgull. Ella t’ha vist plorà i riure per un castell, ella t’ha vist emocionar-te fent el que t’agrada, ella t’ha vist cridar d’alegria i de dolor, ella t’ha vist patir com ningú, ella t’ha vist com formaves part d’una gran família, t’ha animat a no rendir-te i t’ha ajudat a superar-te dia rere dia amb aquells que també la llueixen. Ella t’ha regalat un somriure rere altre envoltat d’aquells que t’importen, t’ha ensenyat que no existeix la derrota, t’ha demostrat que tots tenim una resistència inimaginable, t’ha alleugerit el pes dels castells, t’ha dit com tocar el cel, i després de dir-t’ho te l’ha fet tocar tot fent canviar el color d’aquest, el cel, per un blau elèctric, t’ha fet cantar cançons de les quals et sents orgullós, t’ha fet escoltar el toc dels castells fent que t’agradés més que mai, t’ha fet ser tu mateix, gaudint del que fas, com ho fas i amb qui ho fas, i t’ha ensenyat que per més que vulguis explicar certs sentiments amb paraules,  no pots, és la força d’un sentiment, d’uns colors, d’un escut. Ella és la camisa d’un sentiment, un sentiment Xoriguer.


 Barraques Girona - 31.10.11

Properament més, tot i que no ser si serà millor.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Una nit més


Una nit més per poder dormir més, una nit més per somiar en aquells somnis impossibles, una nit més per somiar en els millors desitjos  pels que m’envolten, una nit més per somiar amb grans projectes, una nit més per somiar, sí, simplement somiar, una nit més per poder pensar, una nit més per poder estar amb aquells que m’importen, una nit més per poder estar amb la gent que m’aprecio, una nit més poder abraçar-vos, una nit més per poder saltar, una nit més per poder cantar, una nit més per poder fer el boig, una nit més per poder gaudir de vosaltres, una nit més per poder gaudir de vosaltres i ser-ne conscient, una nit més per sortir de festa, una nit més per sortir de festa amb vosaltres, una nit més per sortir de festa amb els amics de tota la vida, una nit més per sortir de festa amb els grans Xoriguers, una nit més per poder fer el pilar, una nit més per sortir a fer un vol, una nit més per assaborir el gust de l’amistat, una nit més per recordar aquella pell, una nit més per poder tornar assaborir aquell cos, una nit més per sopar al vostre costat, una nit més per fer una birra rere una altra, una nit més per ser feliç.

I poder necessitaré moltes nits, però no vull que s’acabin les nits en què puc gaudir d’aquests moments. I d’acord que molts d’aquests moments en faria prou amb una nit més, però d’altres en vull més d’una, de nit.

Properament més, tot i que no ser si serà millor.

dilluns, 1 d’agost del 2011

Bones vacances d'estiu

Som dia 1 d’agost, dia per excel•lència per començar les vacances. De fet, aquest blog no serà menys. Així doncs començo un període de desconnexió del blog que, la veritat, no ser quan tornaré a engegar. Això sí, mínim seran de dues a tres setmanes tot i que no m’estranyaria que la cosa s’allargués al voltant de dos mesos.

Durant aquests dies però, aniré recordant les entrades que ja han estat penjades.

Abans d’acabar vull recordar tots i cadascun dels bons moments que he viscut durant aquests darrers set mesos. I a tots vosaltres, que si esteu llegint aquestes línies estic del tot segur que n’haurem compartit, de bons moments, desitjar-vos molt bones vacances i que aprofiteu per desconnectar i agafar totes les forces necessàries per retornar a la vostra activitat diària amb la gran energia que us caracteritza.

A tots, bones vacances.

Properament més, tot i que no ser si serà millor.

divendres, 15 de juliol del 2011

Els millors directors

Quin és el millor director de pel•lícules? A qui hem de fer cas? Els Oscars, els Goya, Cannes, o d’altres. La veritat és que ningú i sabeu per què? Doncs perquè les acadèmies cinematogràfiques la única cosa que fan és premiar aquells que tenen suficient pressupost i suficient valor com per dur a terme una idea que els hi ha passat pel cap, ara ve, serà que algú de vosaltres no s’ha fet la seva pel•lícula sobre algun fet que li ha succeït.

És per això que avui vull donar el premi al millor director a tots i cadascun de vosaltres, per les pel•lícules que heu fet al vostre cap, per les pel•lícules que heu imaginat amb un veí, un amic, un company, un xicot, un conegut, o simplement sols. I és que estic del tot segur que les vostres introduccions tenen molt més sentit que no pas cap pel•lícula emesa al cinema,  que les vostres trames tenen molt més d’interès i que els desenllaços tenen la virtut que, a vegades, els hi manca a més d’un film. I poder eren drames, aventures, ficció, terror, romàntiques o simplement el vostre gènere definit en cada moment.

No deixeu mai de ser directors perquè és una de les grans virtuts que tenim tots plegats, això si, sense perdre el cap.

Properament més, tot i que no ser si serà millor.

divendres, 1 de juliol del 2011

De youtube a mp3

Moltes vegades, estem escoltant una cançó al famós reproductor de vídeos youtube i ens agradaria poder obtenir-la per tal de poder-la escoltar en el nostre reproductor habitual. Ara això ja és possible i no ens cal cap programa de l’estil de l’spotify.

De fet, hi ha molts programes, moltes aplicacions que poden fer aquesta feina, però us en porto un que és molt intuïtiu i que ami m’ha fet servei. El programa és diu Free YouTube to MP3 Converter (prémer en aquest enllaç).

Un cop instal•lat el que obtindrem serà quelcom semblant a la següent imatge:





En el requadre superior el que hem de fer és únicament enganxar-hi la URL de la cançó que ens volem descarregar. Un cop fet això només li haurem d’indicar allà a on volem que ens guardi l’arxiu i ja podrem prémer la opció de descarregar.

Així doncs, ja tenim la cançó. A mi m’ha semblat una bona opció i, sobretot, útil.

Properament més, tot i que no ser si serà millor.

divendres, 6 de maig del 2011

Pilar, pilar de 5


Pels del tronc, per la canalla, pels de la pinya, per la tècnica, per la cap de colla, pel president, per la junta, pels que se’ls hi va escapar una llàgrima, pels que es van emocionar, pels que se’ls hi va posar pell de gallina, pels que van riure, pels que van patir, pels que van cridar, pels que van lluitar, pels que van saltar, pels que es van abraçar, pels que estaven nerviosos, pels que estaven molt nerviosos, pels que intentaven tranquil•litzar a la colla, pels que van animar, pels que van veure el castell des de fora, pels que el van viure’l des de dins, pels que hi eren, pels que no hi eren però tenien al cap amb nosaltres, pels que van vibrar amb el pes del castell, per les mans, pels angles, pels laterals, per l’agulla, pels taps, pel contrafort/s, pels que van suar, pels que van suar la camisa, pels que s’hi van deixar la pell, pels que s’hi van deixar alguna cosa més que la pell, pels que van obrir el xampany, pels que van ser ruixats, per la pinya que es va unir en acabar i es va posar a saltar, pels que comentaven el rànquing de l’actuació Xoriguera, pels que consideren que tot plegat es fruit de la feina a assajos, per tots els assajos fets, pels Xoriguers per sempre, pels Xoriguers, pels novells, pels que pensen que en dies com ahir són únics gràcies a tota la colla, pels que han aconseguit que un castell sigui de tots, pels que s’hi van deixar l’esquena, pels que s’hi van deixar les forces, pels que ho van donar tot, pels que ho van donat tot i més, pels que pensen que ser Xoriguer és el millor que hi ha, pels que hi van posar força, pels que hi van posar l’equilibri, pels que hi van posar valor, pels que hi van posar seny, pels que pensen que el cel és una mica més blau, blau xoriguer, per tots i cadascun de nosaltres, felicitats Xoriguers.

Properament més, tot i que no ser si serà millor.

dilluns, 18 d’abril del 2011

La marihuana pot ser bona, per Fukushima.

Avui faig una pausa en els meves entrades referents a la peculiar fauna de la biblioteca per fer-me ressò d’una notícia un xic curiosa.

La font és dinamo, ara ve, he anat a parar a aquest article xafardejant altres blocs.

En fi, l’article en qüestió parla dels beneficis de la marihuana. No em posaré a defensar els beneficis que pot portar sobre l’afecte a les persones, avui vaig un xic més enllà. Un estudi, no penso verificar la certesa d’aquest, diu que el cultiu d’aquesta planta pot ser una bona alternativa, i viable, per tal d’absorbir les radiacions que es produeixen a la zona de Fukushima.

M’explico, a Chernobyl, es va utilitzar aquesta planta per tal d’eliminar la radiació de terra. Així doncs, perquè no fer ara el mateix? El que es va fer va ser això, provar de netejar el terra de la gran quantitat de metalls tòxics que hi havia presents. L’objectiu es va complir ja que hi ha certes plantes que tenen la propietat d’absorbir metalls. Aquelles proves van demostrar que les plantes més eficients eren els gira-sols i la marihuana, això sí, després les plantes han de ser incinerades i les cendres ser tractades com a residu radioactiu.

Properament més, tot i que no ser si serà millor.

dilluns, 11 d’abril del 2011

La fauna de la biblioteca: la diversitat

Què en farem d’aquesta fauna tant diversa? Sí, avui vull parlar de la diversitat que té aquest espai.

Sempre que un es passeja per diferents facultats es troba en les condicions necessàries per poder etiquetar, i dic etiquetar perquè és el terme que està de moda gràcies el facebook, al conjunt de les persones com a un tipus de tal, és a dir, per exemple, i parlo en el meu cas, freakis. Personalment però, no crec que sigui el més adequat parlar d’etiquetes perquè no hi crec, és a dir, no crec en què per vestir d’una manera o altra, o ser d’una o altra manera, o estudiar una o altra cosa ja ens trobem en les qualitats suficients com per classificar a les persones perquè, a la fi i a la cap, el que estem fent és això, classificar.

En fi, redreçant el tema, que ja m’anava per les branques, cada facultat tindria aquesta etiqueta a la seva gent, sense oblidar que a per tot hi ha les excepcions que confirmen les regles. Així doncs, la biblioteca té l’estranya facultat de reunir en un mateix espai les diferents etiquetes fent que aquest espai es reuneixin una gran diversitat d’espècies que enriqueixen la fauna del nostra espai, sobretot de coneixement.

És per això que, si estàs llegint aquestes línies a la biblioteca o tens previst anar-hi, alça un segon el cap, mira la gent que et rodeja, potser no coneixes ningú, però et serà fàcil adonar-te d’aquesta diversitat. Això sí, no etiquetis a ningú perquè per molt que ens esforcem a diferenciar els elements de qualsevol fauna, a la fi i al cap, tots som animals.

Properament més, tot i que no ser si serà millor.

dimecres, 6 d’abril del 2011

La fauna de la biblioteca: introducció

Avui inicio una sèrie d’entrades que, no sé si seran molt seguides o no, ni si entre una i altra i haurà algun altre tema pel mig, però que si que estan estretament relacionades entre sí.

El dimarts al matí, al igual que faig cada dilluns per raons horàries de la meva agenda, vaig anar a la biblioteca. Allà tenia ganes d’escriure una entrada en aquest blog però no sabia exactament quin tema escollir. Finalment hem vaig decantar per l’última entrada que he fet, ara ve, un bon amic que ja us he presentat altres vegades (el mundo exterior), em va donar la idea que us presento avui i que aniré desglossant els pròxims dies: la fauna de la biblioteca.

Properament, tot i que no ser si serà millor.

dimarts, 5 d’abril del 2011

I ja són trenta anys

Tots els que hem seguiu sabeu que estic estudiant informàtica, de gestió, però informàtica. De fet és per això que avui hem venen ganes de fer un retorn al passat, més concretament trenta anys enrere.

Un servidor al igual que molts dels que llegiu aquest blog, tants anys enrere, encara no havíem nascut i en conseqüència no en teníem ni idea de la nova era que, ja llavors, es començava a coure. I sí, els ordinadors ja tenen trenta anys, com a mínim, els portàtils. Era el 3 d'abril fa trenta anys quan la companyia Osborne Computer Corporation va anunciar l'Osborne 1, un portàtil. Aquest portàtil està considerat el primer de la història i va veure la llum a la Fira d'Informàtica de San Francisco.

El que ells van anomenar portàtil no tenia molta semblança al que avui coneixem com a tal, estava situat dins d’una caixa la qual es podia tancar i portar com una sola peça. El seu pes però, no era molt “agradable” ja que era d’11 quilos. Aquella màquina, com a talla de curiositat tenia una pantalla en blanc i negre de 5’’ i dues unitats de disquets.

Tot seguit una foto de l’esmentat aparell:

Foto de l’Osborne – Diari Ara

Properament més, tot i que no ser si serà millor.

dimarts, 22 de març del 2011

Quatre de cinc net amb agulla

Feia temps, més concretament des de la primera setmana de febrer, que volia fer una entrada referent al quatre de cinc net, però en els darrers dies he vist com es superava, i amb molta diferència, tot el que volia comentar sobre aquell castell. I és que, només de pensar com puc encarar les properes línies ja se’m posa la pell de gallina.

Us poso en situació: ens trobàvem en el segon dia del viatge de Xoriguers que vam fer a Menorca, el divendres. El dia era força assolellat i res feia pensa en un canvi de temps. Ciutadella ens esperava per rebre la primera actuació de les dues que feríem a l’illa. Dos dies de festa es començaven a notar però teníem clar que tiraríem tots els castells endavant.

Era el torn del segon castell i va ser llavors quan vaig sentir el meu nom. No negaré que en un primer moment vaig pensar que em cridaven per fer-me una simple pregunta o per fer-me fer qualsevol cosa. Llavors em vaig trobar voltat de tres xoriguers i en la posició de baix (ja ser que al ser net hauria de dir de segon),i la veritat és que no era massa conscient de tot plegat. En aquell moment, i pel fet de ser alt, vaig preguntar si seria millor treure’m les sabates tot obtenint una resposta afirmativa. Durant aquells instants, en el procés de descalçar-me, va ser quan vaig processar-ho tot plegat i vaig adonar-me’n que estava apunt de fer un castell a plaça.

Posteriorment, el de col•locar-nos correctament per tal de què el castell tingués les mides correctes, van ser els segons més llargs de tot el viatge. Les cames em tremolaven i m’intentava calmar tot buscant la mirada d’un casteller de la talla del cap de colla de Marrecs. Tot seguit vaig voler donar la mà a tots els que formàvem el baix.

Una respiració profunda més. Estava apunt. Vaig situar el meu punt de referencia entre cella i cella de l’agulla. Reitero, estava apunt.

Les gralles van canviar el to. Intentava centrar-me però no negaré que estava com un flam. Sabia que ho estàvem aconseguint, faltava l’esprint final.

L’agulla estava pràcticament formada i el seu moviment era força pronunciat. En aquells moments necessitava més que mai que el meu punt de referència es mantingués quiet i no era el cas. El castell ja no pesava fet que hem feia pensar que estàvem prop del final. Llavors ens vam apropar a l’agulla però res ja no seria el mateix.
La pinya estava rodejant el pilar i els meus ulls ja estaven més humits del compte. Sabia que a partir d’aquell moment Menorca seria molt més que un viatge.

L’agulla es va descarregar del tot i de seguida vaig aprofitar per separar-me del grup. Sí, estava plorant. L’emoció em va superar. Els següents castells els vaig fer però dins meu hi havia aquella sensació, que gran.

Tampoc puc negar que, que quan em van mantejar vaig vibrar més que mai i em va demostrar que ser Xoriguer és immens.

Foto de Ciutadella - Cazo mantejat - 18.03.11 - Florian Mienville

Alguns podreu pensar que tot plegat sóc massa sensible o que simplement vaig plorar perquè sí, i d’altres m’entendreu. Un servidor, des de ben petit que mirava per la tele els castells i quedava bocabadat, des de ben petit que gaudia, des de ben petit que considerava que la feina feta era impressionant, des de ben petit que li hauria agradat ser casteller i formar part activa d’una cosa tant nostra com és el món casteller i, possiblement per por o timidesa, no sabia atrevit a fer fins fa molt poc, i és per aquest motiu que, és hora d’ara que, quan penso en Menorca, quan penso en els castells, quan penso amb el quatre de cinc net amb agulla, els ulls s’humitegen i em recorden que ser casteller és el millor que hi ha.

Gràcies. Gràcies a tots amb qui vaig compartir aquells instants, gràcies a tots els que el vau fer possible, gràcies els que vau decidir que formés part d’aquell castell i els que hi vau estar d’acord, gràcies per obrir-me les portes a ser Xoriguer, gràcies per auto-convencem per fer aquest viatge, gràcies per fer-me gaudir i viure, gràcies per fer-me créixer, gràcies per ajudar-me a fer-me feliç, gràcies per fer-me somriure, gràcies per fer que part dels meus somnis deixessin de ser això, somnis, i passessin a formar part activa de la meva vida, gràcies per fer-me sentir tantes sensacions en un sol viatge, gràcies per quan em vau veure emocionat m’abraçàveu i/o em regalàveu una abraçada ajudant-me a no sentir-me estrany, gràcies per escoltar-me quan us explicava les sensacions viscudes, gràcies, gràcies i mil gràcies.

I que diguin el que vulguin però ser Xoriguer és el millor que hi ha!

I per acabar vull posar un tall d’una cançó Xoriguera que mostra molt bé tot plegat:

Ara que per fi hi sóc a dintre
se que podré tocar el cel,
o bé estar més a prop del terra,
i vibrar amb el pes dels castells.

A ritme de gralles el tronc es va formant
i quan l’anxaneta alci ben amunt la ma,
els que són a plaça i s’ho estiguin mirant
a la nostra colla es voldran apuntar!

Properament més, tot i que no ser si serà millor.

dimecres, 9 de març del 2011

Certes notícies no moren mai


Fa uns dies, fent zapping a la tele (sí, m’agrada de tant en tant perdre cinc minuts fent aquell intercanvi de canals tot fent un cop d’ull ràpid a diferents canals), vaig veure la portada d’un diari corresponent al 1974.

En aquell diari es feia referència als canvis de velocitat que patirien a les diferents carreteres, a més, també es comentava quelcom d’un tal senyor Gadaffi, sense deixar de banda que l’economia no estava en els seus millors moments.

Tot plegat us sona? Em sembla força curiós que, malgrat els canvis evidents de llavors a ara en tota la nostra societat, els diaris, prop de quaranta anys després, continuïn parlant del mateix.

Properament més, tot i que no ser si serà millor.


dimarts, 8 de març del 2011

Neva: 08.03.10

Som dia 8 de març i per alguns aquest dia no els diu res, en canvi per altres saben ben bé perquè escric aquestes línies. I és que avui fa un any d’aquella nevada que va deixar a més d’un incomunicat.

Em vaig despertar com cada dia. Em disposava anar a la universitat per tal d’enllestir un treball amb un bon company. Veia que les primeres volves queien i res em feia pensar que tot plegat acabaria com va acabar.

El treball evolucionava tot i que la mirada cap a l’exterior era fixe i no hi podia renunciar. Va ser llavors, quan la proximitat de l’hora de l’àpat ajuntada amb què la neu no cessava vam decidir iniciar el viatge de retorn cap a casa.

La sort estava de la meva part i havia pogut aparcar en planer, és a dir, no vaig tenir gaire problemes per arrencar el cotxe. El meu camí a Cassà es va iniciar tot arribant a casa amb una conducció suau i anant amb molt de compte alhora d’utilitzar el fre. 

Foto de la Xispa i l'inici de la nevada - Jordi Cazorla - 08.03.10

El dia seguia i la neu també seguia, en aquest cas, caient.
I és que ni la ment més imaginativa podia pensar que ens quedaríem sense llum, amb tot el que això comporta, telèfon i, en definitiva, força incomunicats.
Això sí, en certa manera haig d’agrair un xic aquells moments ja que va ser llavors quan vaig tenir uns instants per pensar en diferents aspectes de mi i de la meva vida i adonar-me de tot el que considero important.
Us deixo amb una imatge del meu poble el dia després.
Foto de Cassà de la Selva - Jordi Cazorla - 09.03.10

Properament més, tot i que no ser si serà millor.

dissabte, 5 de març del 2011

Una entrada: Sopa de Cabra (09.09.11)

 
El passat dimecres dia 2 de març em vaig llevar i res em feia pensar que no seria un dia com un altre. Vaig arribar al laboratori i, com a pas previ a fer feina, vaig navegar una mica per internet per tal de posar-me el dia de diferents aspectes. Va ser llavors quan vaig veure el que per mi seria la noticia del dia. Hi havia convocada per les deu del matí un conferència de Sopa de Cabra. Va ser llavors quan els nervis em van envair. Sí, no ho puc negar, soc així.

La notícia era un fet i Sopa de Cabra anunciava que tornaven per fer un únic concert el nou de Setembre al Palau Sant Jordi.
En cap moment ho vaig dubtar, aquest concert hi haig d’anar.

Ahir al matí, dia 4 de març, amb algú nervi dins del cos, i havent dormit no gaires hores vaig presentar-me a la porta del servicaixa amb uns vint minuts d’antelació. Tota previsió era poca, no me la volia jugar. A les nou en punt accedia a l’opció de compra i sí, ja la tinc. Tinc l’entrada. Van ser cinc minuts força llargs. El procés d’imprimir l’entrada em pensava que no s’acabava mai. Ulls una mica més humits del compte però quan vaig veure que queia l’entrada, la vaig agafar i la vaig llegir per tal d’assegurar-me de la feina feta. A més, mai havia pensat que podria trepitjar la pista del palau i més per una ocasió com aquesta.

Per fi, i després de tenir consciencia musical, penedint-me de no haver pogut anar mai a un concert d’ells, ara puc dir que podré assistir un concert de Sopa de Cabra.

Els que hem coneixeu sabeu de sobres la meva gran admiració a la musica que s’ha fet i es fa a Catalunya i per mi és molt gran tenir el que tinc a les mans.

Properament més, tot i que no ser si serà millor.

dimarts, 1 de març del 2011

Dues paraules

Avui us presento una vinyeta que vaig trobar per internet i que em va fer prou gràcia com per penjar-la. Aviam què us sembla:




Properament més, tot i que no ser si serà millor.

dimarts, 22 de febrer del 2011

Fins a on hem arribat


Molts sabreu que no sóc un amant del fotoshop (o com es digui), no el ser fer anar gaire bé per no dir gens, és més, els que hem coneixeu sabeu que totes les meves fotos no estan retocades, com a molt hi aplico el blanc i negre, però per la resta les deixo intactes. 

I menciono aquest programa informàtic perquè un diari esportiu que no crec que cal que anomeni va esborrar en una de les seves imatges, un jugador d’un equip contrari per tal de què així es veiés més clarament un fora de joc. Fins a on hem arribat? La veritat és que no em serveix que demanin disculpes associant-ho a un error d’infografia quan aquestes coses no passen soles. Indiferentment dels colors que tinguis, de les interpretacions que es puguin arribar a fer sobre el reglament, de les jugades dubtoses i de les que no ho són tant, independentment de la teva ideologia hi ha coses que sobrepassen certs límits.
No negaré que potser no sigui la primera vegada que passi però avui em ve bé fer-me’n ressò.

Properament més, tot i que no ser si serà millor.

dimarts, 15 de febrer del 2011

25 hores

Ja ser que físicament és impossible, però psicològicament sí, per tant, a partir d’ara els meus dies tindran una durada de 25 hores.

Alguns de vosaltres pensareu que és una xorrada molt grossa i que no té cap ni peus, però degut a la meva agenda crec que és el millor que puc fer ja que així tindré una hora més per poder llegir, per poder relaxar-me, per poder gaudir de les meves gotes melòdiques, dels meus estimats castells, de l’esport que tant m’agrada, d’un bon cafè, d’una gran companyia, dels meus amics, de dormir (m’encanta), de navegar per internet, de passejar per la platja i caminar per la muntanya, de tirar totes aquelles fotos que tinc pendent, i així continuaria la meva llista fins arribar-vos a cansar.

I es que amb una hora més podria gaudir de tot allò que no tinc temps a fer.

Properament més, tot i que no ser si serà millor.

diumenge, 6 de febrer del 2011

Donant una mica de felicitat

Alguns en diran felicitat, altres en diran esperança, altres en diran vida, i d’altres et donaran les gràcies. I es que no hi ha res més gratificant que donar sang. Es pot fer entre tres i quatre cops l’any i la satisfacció que comporta a un mateix no es pot explicar en paraules. És una sensació comparable a poques coses i és que, amb un petit acte estàs ajudant a molta gent, més de la que ens pensem, tot podent aconseguir un somriure a més d’un i, hi estem disposats a renunciar? Per part meva, no.

dimarts, 1 de febrer del 2011

Gotes melòdiques

Tens el petit poder. És la teva estona diària i a la qual, a vegades, és millor no renunciar. Són aquells minuts que podrien ser hores si no fos pels símptomes evidents a la pell. Sents cada gota que llisca pel teu cos, totes i cada una d’elles a la seva temperatura ideal tot creant una sensació de relax perfecte. És llavors que sorgeix a la teva ment una melodia. La comences a entonar nota rere nota, amb un ordre que a vegades no està gaire definit. A més, al cap de poc hi afegeixes lletra,  una lletra amb molt poc de sentit o tot el contrari, depenent del teu estat d’ànim i de l’ocasió. Et deixes portar i gaudeixes dels teus minuts. I és que si, jo també he cantat a la dutxa.


dilluns, 31 de gener del 2011

Vota

Fa uns quants dies he incorporat un sistema de votació per cadascuna de les entrades del blog. De fet, alguns de vosaltres ja us hi heu fixat i ja l’heu començat a utilitzar. Aquest sistema el podeu trobar el final de cada entrada. Hi ha diferents opcions, i si creieu que en falta alguna, només m’ho heu de dir. De moment hi ha divertit, interessant, genial i decebedor tal i com es pot veure en la figura de continuació:


D’aquesta manera teniu l’opció de valorar cadascuna de les meves entrades.

El perquè de la utilització d’aquest mètode és que molts a vegades no goseu comentar i així puc anar fer un seguiment d’aquelles entrades que us agraden més.

Properament més, tot i que no puc garantitzar que sigui millor.

diumenge, 23 de gener del 2011

Quatre de set carregat

Hi ha cops que un necessita escriure de seguida allò que li passa, allò que veu, per tal de no oblidar-ho. D’altres, ho escriu en el moment perquè creu que és prou important per comunicar-ho a algú, en canvi hi ha cops que, un escriu unes línies simplement perquè li ve de gust. I d’altres cops, es pot esperar dies, setmanes, mesos o anys perquè sap que el seu record perdurarà per sempre i només ho escriurà un cop hagi assimilat tota la informació rebuda. De fet, és per això que crec que és ara el moment de recordar un dia històric. No ser si ho tinc tot prou assimilat però alguna cosa em diu que és el moment d’expressar-ho.
 
Foto del quatre de set Xoriguer - 02.12.10
 
Dos de desembre de 2010. És aquest el dia, el dia que tots els Xoriguers presents a la nostra diada no oblidarem mai. Sabíem que podíem fer història, estava a la nostra mà, i després d’haver fet el quatre de sis net, tots ho teníem un xic més clar.

El dia ho tenia tot. Feia un sol considerable, una mica de fred però en conjunt era un dia agradable. La plaça es va anar emplenant de gent, l’ambient començava a créixer. La veritat, estava dins d’un núvol del qual no em volia baixar. No hi estic acostumat i, si us sóc sincer, m’agrada, i molt.

Tot seguit ens vam agrupar, amb la cap de colla i el presi essent les veus cantants, i tot que no recordo exactament l’ordre, van anunciar l’actuació que ens proposàvem dur a terme i es van posar a repartir les camises a tots aquells que se la mereixien. No negaré que me’n moria de ganes de ser un dels nous afortunats que llueixen els colors de la nostra camisa però sabia que no era el dia, lo bo es fa esperar.

De fet, el resum complet de la diada, no ser si el faré un altre dia o no, tot i que avui no m’hi vull centrar en el que va ser en conjunt.

Era el nostre torn, el primer castell ens va donar molta confiança, l’havíem treballat bé i ja el teníem al sarró. Tocava fer el que tots estàvem esperant, el quatre de set. El cap de pinyes comença a cantar la pinya. A mi m’havien canviat de lloc, poder per això estava més concentrat que mai i és que, tant bon punt em van dir, vaig deixar els nervis ven lluny i em vaig situar al lloc. Vaig començar a donar la mà a totes i cadascuna de les persones que tenia al voltant. Les mirades ho deien tot, em treballat per arribar fins aquí, ara és el moment.

Segons es comencen a col•locar, per un moment vaig tancar els ulls, vaig visualitzar tots i cadascun dels assajos que havíem fet, especialment el ja comentat quatre de sis net. Llavors, els vaig tornar a obrir, vaig estirar els braços tot seguint les instruccions del meu segon. De fet, va ser en aquell moment quan vaig veure que qui hi havia de lateral dret era el nostre presi. No us puc negar que, tot i haver-li donat la mà anteriorment, no havia reaccionat de la importància per la colla de qui era el que estava en aquella posició.

Les gralles van canviar el to, tots sabíem que estava al nostra abast, faltava poc, molt poc. Ja el tenim, castell carregat. L’historia estava a la nostra mà, ara només faltava acabar la feina ben feta. Tot i que aquesta frase va agafar un segon pla en veure de nou qui tenia al costat/davant. No sabria dir si va passar una fracció de segon, un segon, un minut, unes hores, o la quantitat de temps més llarga que us podem imaginar, però vaig compartir una mirada amb el president que guardaré per sempre dins la meva memòria. Aquells ulls més humits de l’habitual refermaven el que estàvem fent, reafirmaven la magnitud del que teníem entre mans. Llavors em va regalar un somriure, un somriure de pura felicitat, un somriure que només es poden veure en els moments especials, un somriure que tots i cadascun dels Xoriguers compartim i que jo vaig tenir la possibilitat de compartir-lo amb ell en el moment indicat. I no dubto en cap moment que en aquell instant, tots hi cadascun dels presents que es van creuar les seves mirades, van compartir un munt de sensacions que, per molt que un servidor intenta explicar, segur que es queda curt amb el sentiment que tots plegats guardem d’aquell precís moment.

De cop el castell va recordar que no ens havíem d’oblidar d’ell. Així ho vam fer, tot i això, el cap de poc se’ns va escapar de les mans.

Els moments posteriors recordo moure’m en mig de tots preguntant si tothom estava bé, de fet, la pregunta feia referència a l’estat físic ja que, per molt que estiguéssim contents per haver-lo carregat, el regust sentimental de tots, començant per mi i acabant per els espectadors improvisats de la facultat adjacent, era un xic agre, un gust que no havia testat mai i que espero que, a partir d’ara, no l’hagi de tornar a provar.

I, ja per acabar, només recordar aquella mirada, aquell instant, que no oblidaré. Que gran que és ser casteller, que gran que és ser Xoriguer. I tots sabem que no som perfectes, que tenim els nostres punts febles, però una cosa sabem del cert i és que aprenem dels errors, encara que considero que allò no va ser un error, va ser un pas més per arribar a la nostra pròpia perfecció.

divendres, 7 de gener del 2011

Vint-i-un passos

 nevada 08.03.10 - Una passa més - Jordi Cazorla
 

Avui fa exactament vint-i-un anys que vaig venir a aquest món, que vaig començar a fer el meu camí. I és que, fer una entrada al blog tot fent referència a l’aniversari de un mateix no em resulta gens fàcil, ja que hi ha alguna cosa que em bloqueja.

Camins, molts camins, i un servidor intenta agafar aquell que més li agrada, encara que a vegades no ho aconsegueixi però el que veig clar és que són passes, vint-i-una passes fetes amb molts grans moments. De fet, si estàs llegint aquestes línies estic segur que has format part d’alguna d’aquestes passes, algunes de les quals són el meu naixement, les meves primeres paraules, posar-me en peu, caure i tornar-me aixecar, el col•legi, l’ institut, les amistats, les grans amistats, la universitat, les festes, el bàsquet, l’aprendre dia a dia, els castells, els viatges, les discussions i les reconciliacions, les breus converses i les més extenses, l’emoció per un gran moment i la felicitat, en resum, la meva vida.

Si has compartit algun moment amb mi no caldrà que hem felicitis perquè dedicant-me un somriure ja m’haureu fet el millor regal possible.

A tots i a totes, gràcies per caminar amb mi.