Quatre de cinc net amb agulla

Feia temps, més concretament des de la primera setmana de febrer, que volia fer una entrada referent al quatre de cinc net, però en els darrers dies he vist com es superava, i amb molta diferència, tot el que volia comentar sobre aquell castell. I és que, només de pensar com puc encarar les properes línies ja se’m posa la pell de gallina.

Us poso en situació: ens trobàvem en el segon dia del viatge de Xoriguers que vam fer a Menorca, el divendres. El dia era força assolellat i res feia pensa en un canvi de temps. Ciutadella ens esperava per rebre la primera actuació de les dues que feríem a l’illa. Dos dies de festa es començaven a notar però teníem clar que tiraríem tots els castells endavant.

Era el torn del segon castell i va ser llavors quan vaig sentir el meu nom. No negaré que en un primer moment vaig pensar que em cridaven per fer-me una simple pregunta o per fer-me fer qualsevol cosa. Llavors em vaig trobar voltat de tres xoriguers i en la posició de baix (ja ser que al ser net hauria de dir de segon),i la veritat és que no era massa conscient de tot plegat. En aquell moment, i pel fet de ser alt, vaig preguntar si seria millor treure’m les sabates tot obtenint una resposta afirmativa. Durant aquells instants, en el procés de descalçar-me, va ser quan vaig processar-ho tot plegat i vaig adonar-me’n que estava apunt de fer un castell a plaça.

Posteriorment, el de col•locar-nos correctament per tal de què el castell tingués les mides correctes, van ser els segons més llargs de tot el viatge. Les cames em tremolaven i m’intentava calmar tot buscant la mirada d’un casteller de la talla del cap de colla de Marrecs. Tot seguit vaig voler donar la mà a tots els que formàvem el baix.

Una respiració profunda més. Estava apunt. Vaig situar el meu punt de referencia entre cella i cella de l’agulla. Reitero, estava apunt.

Les gralles van canviar el to. Intentava centrar-me però no negaré que estava com un flam. Sabia que ho estàvem aconseguint, faltava l’esprint final.

L’agulla estava pràcticament formada i el seu moviment era força pronunciat. En aquells moments necessitava més que mai que el meu punt de referència es mantingués quiet i no era el cas. El castell ja no pesava fet que hem feia pensar que estàvem prop del final. Llavors ens vam apropar a l’agulla però res ja no seria el mateix.
La pinya estava rodejant el pilar i els meus ulls ja estaven més humits del compte. Sabia que a partir d’aquell moment Menorca seria molt més que un viatge.

L’agulla es va descarregar del tot i de seguida vaig aprofitar per separar-me del grup. Sí, estava plorant. L’emoció em va superar. Els següents castells els vaig fer però dins meu hi havia aquella sensació, que gran.

Tampoc puc negar que, que quan em van mantejar vaig vibrar més que mai i em va demostrar que ser Xoriguer és immens.

Foto de Ciutadella - Cazo mantejat - 18.03.11 - Florian Mienville

Alguns podreu pensar que tot plegat sóc massa sensible o que simplement vaig plorar perquè sí, i d’altres m’entendreu. Un servidor, des de ben petit que mirava per la tele els castells i quedava bocabadat, des de ben petit que gaudia, des de ben petit que considerava que la feina feta era impressionant, des de ben petit que li hauria agradat ser casteller i formar part activa d’una cosa tant nostra com és el món casteller i, possiblement per por o timidesa, no sabia atrevit a fer fins fa molt poc, i és per aquest motiu que, és hora d’ara que, quan penso en Menorca, quan penso en els castells, quan penso amb el quatre de cinc net amb agulla, els ulls s’humitegen i em recorden que ser casteller és el millor que hi ha.

Gràcies. Gràcies a tots amb qui vaig compartir aquells instants, gràcies a tots els que el vau fer possible, gràcies els que vau decidir que formés part d’aquell castell i els que hi vau estar d’acord, gràcies per obrir-me les portes a ser Xoriguer, gràcies per auto-convencem per fer aquest viatge, gràcies per fer-me gaudir i viure, gràcies per fer-me créixer, gràcies per ajudar-me a fer-me feliç, gràcies per fer-me somriure, gràcies per fer que part dels meus somnis deixessin de ser això, somnis, i passessin a formar part activa de la meva vida, gràcies per fer-me sentir tantes sensacions en un sol viatge, gràcies per quan em vau veure emocionat m’abraçàveu i/o em regalàveu una abraçada ajudant-me a no sentir-me estrany, gràcies per escoltar-me quan us explicava les sensacions viscudes, gràcies, gràcies i mil gràcies.

I que diguin el que vulguin però ser Xoriguer és el millor que hi ha!

I per acabar vull posar un tall d’una cançó Xoriguera que mostra molt bé tot plegat:

Ara que per fi hi sóc a dintre
se que podré tocar el cel,
o bé estar més a prop del terra,
i vibrar amb el pes dels castells.

A ritme de gralles el tronc es va formant
i quan l’anxaneta alci ben amunt la ma,
els que són a plaça i s’ho estiguin mirant
a la nostra colla es voldran apuntar!

Properament més, tot i que no ser si serà millor.

Certes notícies no moren mai

Fa uns dies, fent zapping a la tele (sí, m’agrada de tant en tant perdre cinc minuts fent aquell intercanvi de canals tot fent un cop d’ull ràpid a diferents canals), vaig veure la portada d’un diari corresponent al 1974.

En aquell diari es feia referència als canvis de velocitat que patirien a les diferents carreteres, a més, també es comentava quelcom d’un tal senyor Gadaffi, sense deixar de banda que l’economia no estava en els seus millors moments.

Tot plegat us sona? Em sembla força curiós que, malgrat els canvis evidents de llavors a ara en tota la nostra societat, els diaris, prop de quaranta anys després, continuïn parlant del mateix.

Properament més, tot i que no ser si serà millor.

Neva: 08.03.10

Som dia 8 de març i per alguns aquest dia no els diu res, en canvi per altres saben ben bé perquè escric aquestes línies. I és que avui fa un any d’aquella nevada que va deixar a més d’un incomunicat.

Em vaig despertar com cada dia. Em disposava anar a la universitat per tal d’enllestir un treball amb un bon company. Veia que les primeres volves queien i res em feia pensar que tot plegat acabaria com va acabar.

El treball evolucionava tot i que la mirada cap a l’exterior era fixe i no hi podia renunciar. Va ser llavors, quan la proximitat de l’hora de l’àpat ajuntada amb què la neu no cessava vam decidir iniciar el viatge de retorn cap a casa.

La sort estava de la meva part i havia pogut aparcar en planer, és a dir, no vaig tenir gaire problemes per arrencar el cotxe. El meu camí a Cassà es va iniciar tot arribant a casa amb una conducció suau i anant amb molt de compte alhora d’utilitzar el fre. 

Foto de la Xispa i l'inici de la nevada - Jordi Cazorla - 08.03.10

El dia seguia i la neu també seguia, en aquest cas, caient.
I és que ni la ment més imaginativa podia pensar que ens quedaríem sense llum, amb tot el que això comporta, telèfon i, en definitiva, força incomunicats.

Això sí, en certa manera haig d’agrair un xic aquells moments ja que va ser llavors quan vaig tenir uns instants per pensar en diferents aspectes de mi i de la meva vida i adonar-me de tot el que considero important.

Us deixo amb una imatge del meu poble el dia després.

Foto de Cassà de la Selva - Jordi Cazorla - 09.03.10

Properament més, tot i que no ser si serà millor.

Una entrada: Sopa de Cabra (09.09.11)

 

El passat dimecres dia 2 de març em vaig llevar i res em feia pensar que no seria un dia com un altre. Vaig arribar al laboratori i, com a pas previ a fer feina, vaig navegar una mica per internet per tal de posar-me el dia de diferents aspectes. Va ser llavors quan vaig veure el que per mi seria la noticia del dia. Hi havia convocada per les deu del matí un conferència de Sopa de Cabra. Va ser llavors quan els nervis em van envair. Sí, no ho puc negar, soc així.

La notícia era un fet i Sopa de Cabra anunciava que tornaven per fer un únic concert el nou de Setembre al Palau Sant Jordi.
En cap moment ho vaig dubtar, aquest concert hi haig d’anar.

Ahir al matí, dia 4 de març, amb algú nervi dins del cos, i havent dormit no gaires hores vaig presentar-me a la porta del servicaixa amb uns vint minuts d’antelació. Tota previsió era poca, no me la volia jugar. A les nou en punt accedia a l’opció de compra i sí, ja la tinc. Tinc l’entrada. Van ser cinc minuts força llargs. El procés d’imprimir l’entrada em pensava que no s’acabava mai. Ulls una mica més humits del compte però quan vaig veure que queia l’entrada, la vaig agafar i la vaig llegir per tal d’assegurar-me de la feina feta. A més, mai havia pensat que podria trepitjar la pista del palau i més per una ocasió com aquesta.

Per fi, i després de tenir consciencia musical, penedint-me de no haver pogut anar mai a un concert d’ells, ara puc dir que podré assistir un concert de Sopa de Cabra.

Els que hem coneixeu sabeu de sobres la meva gran admiració a la musica que s’ha fet i es fa a Catalunya i per mi és molt gran tenir el que tinc a les mans.

Properament més, tot i que no ser si serà millor.

Dues paraules

Avui us presento una vinyeta que vaig trobar per internet i que em va fer prou gràcia com per penjar-la. Aviam què us sembla:

Properament més, tot i que no ser si serà millor.